Àpat crepuscular.

Diuen que sóc molt bo en tot el que faig, si més no en la majoria de coses. Però no solen ser coses que sorgeixen de la meva ànima sinó que tot sol ser el que em ve. En contades ocasions he conseguit lliurarme de la genètica. Àpat crepuscular el d’avui. Ara he de vèncer aquesta barrera que m’imposa la naturalesa. Allò que em lliga a l’àrbre del coneixement vacu dins del meu expedient. Allò que em lliga al coneixement que tots els llicenciats busquen i mai troben. Encara que no deixi de ser sustancial es converteix en masa amòrfica insustancial al pas del temps. Serveix, sí, però només per quedar bé. Ara és el moment de demostrar a ningú que el meu historial mereix alguna cosa més que res.

Que la força m’acompanyi i els gens espanti.

Carles.

Esta entrada fue publicada en Personal, Prosa y Poesía y etiquetada , , , , . Guarda el enlace permanente.

Deja una respuesta

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.