Dust to dust?

Pensava protegir dels meus problemes al món.
Pensava que jo mateix podria solucionar-los.
Però a vegades no és tan fàcil.
A vegades és inevitable transmetre l’inevitable.

I quan la bombolla s’esquerda i explosiona,
encara que res no és bondadós o mesquí­,
si oblides els perquès, ignores el no-res,
res no és mesquí.

Per què ens cobrim els ulls amb tela d’aire,
i ens imaginem en un lloc llunyà,
però el sabem proper.

L’autoengany ens enganya.
I sortir-ne és més difí­cil que entrar-hi.

Carles.

Esta entrada fue publicada en Prosa y Poesía y etiquetada , , , , . Guarda el enlace permanente.

Deja una respuesta

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.