…i per què no mantenirme en aquesta intel·ligència social, donant voltes somrient en un bassal de fang? Aquesta força que em permet saber què dir i fer en més de la meitat d’ocasions… Per què no estalviar tot aquest sofriment intern i dedicar-me a fer el que millor se’m dona? Perquè per desgràcia estimo. I a l’estimar, també ploro quan ploren per mi. Encara que no plori, ploro. I això em fa decidir a llançar-me al buit, un buit que per a mi significa constància i sobretot esforç i lluita. Si la força no m’acompanya, ja la faré venir jo.
Carles.