Mí­ting PSC

Com a feina documentiva em van encomanar anar a veure el míting de final de campanya del PSC al Palau de Gel Blaugrana… I aquí us narraré el que passà …

L’entrada al recinte va suposar un repte inesperat. Després d’haver realitzat més passos dels que eren necessaris – ja sigui l’enviament de diversos correus, les diferents trucades o inclús les visites a la seu del PSC – per obtenir una acreditació, no volien deixar-me entrar. Però com gairebé tot, amb decisió i empenta – agosarats els qui diguin “morro” – ho vaig aconseguir. Vaig traspassar les banderes catalanes, les del partit i inclús vaig haver de evitar el pal d’una pancarta que lluïa: “Montilla President! La comunitat Pakistaní amb tu”. Al final, però, vaig trobar un racó sota Televisión Española, davant meu només tenia els sords i els alts cà rrecs i darrere les cà meres. Seria un lloc brillant si no fos també el passadís per on passarien poc després els artistes.

El míting va començar una mica més tard del previst, amb els presentadors cantant un “piensa en mí” un mica distorsionat, amb Artur Mas com a protagonista de la sà tira. Després donaren pas a l’espectacle d’una escola de ball hip hop força interessant d’unes 20 persones, joves vestits amb robes amples al més pur estil rap, saltant i fent moviments impressionants. I poc després veiem un vídeo on coneixíem al veritable Montilla, no el que duu americana i corbata sinó al de debò, a l’obrer immigrant defensor del poble. Aquest curt documental sentimental ens intentà  mostrar una imatge d’un “Pepe Montilla” – tal com l’anomenen al documental – proper i sobretot català .

Un cop l’actuació acabà  donaren pas als quatre polítics, Hereu, Maragall, Montilla i per últim Zapatero. Jordi Hereu va atacar Artur Mas i es referia a Montilla com “Pepe”. Val a dir que li costava pronunciar dues “p” seguides, semblava que les confongués, inclús s’entrebancà  un parell de vegades. I després de dir que és el seu primer míting, va donar pas a Maragall entre crits i alabances. Semblava ben bé un concert dels Back Street Boys a la seva època daurada. Maragall va comentar a Montilla que esperen molt d’ell, amb fonètica de toc andalús, i va assegurar que ells no necessiten fer cap DVD ni tan sols anar al notari, sinó que si no guanyen els socialistes, Catalunya viuria una frustració i no pot passar això aquí ja que ens hem de convertir en un país on casar-s’hi i fer-hi fills. Per últim va agrair a Hereu la seva feina mitjançant un joc intel·ligent de paraules: “Gràcies Hereu, ets un hereu”. I després d’un adéu, “Us estimo!”, pujà  a l’escenari José Montilla.

He de fer una aclaració, tan Maragall com Montilla tenien la seguretat que guanyarien dimecres, de fet, si fos el meu partit polític i el dijous no estiguessin celebrant-ho els denunciaria per falses esperances. Fora bromes, realment l’autoconfiança que volien transmetre va arribar als seus espectadors. Montilla va una miqueta més per feina, va prometre llibres de text gratuïts, assistència, metro obert tota la nit, impulsament d’infraestructures, millorar la política d’habitatge, farà  més escoles bressol… I després va començar a utilitzar antítesis una rere l’altre… “Hem de sumar, no restar; Rajoy, Zapatero; Mas, Montilla…” També ens va parlar d’evitar un front nacionalista, referenciant com aquell que no vol al grup d’ERC, i ja per últim va aparèixer l’artista convidat, Jose Luís Rodríguez Zapatero. ZP estava convençut de que amb el triomf del PSC la dreta extrema ho passarà  molt malament. Entre molts eslògans entre ells destacaria els que asseguraven avanços socials d’igualtat que es mereixen les dones, coses com que “CIU és un pas enrere” – el públic seguia cantant “Ni un pas enrere!” -, socialistes des de fa molt i socialistes per molt temps, i per últim va reconèixer els grans mèrits, com pot ser que el català  es reconegui a la Unió Europea o la carta principal de Barcelona que va formar amb Clos.

Ja acabant demanà  el vot a tots i cada un dels participants i finalment, incoherent a Maragall o Montilla que creuen que està  tot guanyat, demana que avui, un dia abans de les eleccions convencem a tots i totes que votin al nostre Pepe.

I va acabar amb una frase si més no, divertida: “Mañana ganará el Barça y pasado Montilla!”.

Doncs bé, demà  ho sabrem.

Carles

Esta entrada fue publicada en Actualidad y etiquetada , , , , . Guarda el enlace permanente.

Deja una respuesta

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.