No he d’explicar res.
Avui he vingut a dir que no he d’explicar res. Fa un temps era capaç de somiar despert i d’imaginar-me mons màgics només tancant els ulls.
Avui quan tanco els ulls veig silenci i foscor. Com a mínim puc tancar els ulls, fins fa poc encara em feia por.
Els fantasmes, sempre els fantasmes.
Si m’endinso en els records encara puc trobar fotografies – cada cop són menys –, però és curiós com el que més recordo és el so del somriure. A vegades si m’esforço suficient sóc capaç de dibuixar una veu.
Però no vull perdre el fil del que anava a dir: No res.
I del no-res crec que vaig somiar amb tu. Crec recordar que semblaves molest, com si fes tard a la cita. Però vaig perdre els detalls del moment al cap de poques hores, com és habitual.
En el fons sé que ja ens va bé mantenir aquesta relació esporàdica i esmunyedissa. Per molt que ens trobem a faltar, com a mínim som capaços de trobar-nos.
I quan no som capaços de trobar-nos, m’agrada tancar els ulls i que el silenci de la foscor es trenqui per la teva rialla.
Avui havia vingut a dir que no hi havia res a dir. Però mentre escolto la teva rialla, amb els ulls mig tancats, no puc evitar murmurar el teu nom.
Felicitats Papito.
Segueix escribint, tens un do.
Carles pare (com et deiem a la familia Arias), felicitats!
Petons