Records

Records que m’envolten.

Dia rere dia.

Passaràn, ho sé. Però triguen en marxar.

Potser és que no vull que passin. Potser…

Potser és com han d’anar les coses, o potser les coses no van així perquè jo no vull que vagin més ràpid.

Què fàcil és somriure i què difí­cil oblidar.

Amic, company inimitable, inigualable, mestre i alumne, comediant i dramàtic. Gràcies a ell he après de tot una mica. Ell m’ha ensenyat a escriure amb imaginació. Ell m’ha ensenyat a llegir amb criteri. Ell m’ha ensenyat a viure. Em sembla que ell m’ha ensenyat a ser com sóc. Però segurament només és un sentiment de pèrdua. El famós buit del que tothom em parlava i jo no entenia. Però m’enrecordo de tu més que mai, et trobo a faltar, i alhora et sento més aprop. I com no, arrenco unes paraules del nostre «Hey Jude»;

Remember to let her into your heart,
Then you can start to make it better.

I tant que et tinc aprop… I alhora molt lluny.

Carles.

Esta entrada fue publicada en Personal, Prosa y Poesía y etiquetada , , . Guarda el enlace permanente.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.