Records que m’envolten.
Dia rere dia.
Passaràn, ho sé. Però triguen en marxar.
Potser és que no vull que passin. Potser…
Potser és com han d’anar les coses, o potser les coses no van així perquè jo no vull que vagin més ràpid.
Què fàcil és somriure i què difícil oblidar.
Amic, company inimitable, inigualable, mestre i alumne, comediant i dramàtic. Gràcies a ell he après de tot una mica. Ell m’ha ensenyat a escriure amb imaginació. Ell m’ha ensenyat a llegir amb criteri. Ell m’ha ensenyat a viure. Em sembla que ell m’ha ensenyat a ser com sóc. Però segurament només és un sentiment de pèrdua. El famós buit del que tothom em parlava i jo no entenia. Però m’enrecordo de tu més que mai, et trobo a faltar, i alhora et sento més aprop. I com no, arrenco unes paraules del nostre «Hey Jude»;
Remember to let her into your heart,
Then you can start to make it better.
I tant que et tinc aprop… I alhora molt lluny.
Carles.