[Català]
Aquí us deixo un altre dels contes curts, aquest cop l’original està en castellà.
A en John i a en Mike per ensenyar-me a confiar una miqueta menys en les persones i més en mi mateix.
L’efecte aspiradora
En John i en Mike es varen conèixer a través d’internet. Feia temps que jugaven online a un joc amb varies persones de la seva ciutat i un bon dia van decidir coneixes. Quan John va veure a Mike per primer cop, no el va reconèixer. Tenia davant a algú de baixa estatura, pàl·lid, molt prim i pràcticament sense cabell. No arribava a ser desagradable però era com si a aquella persona li faltés vida. Contràriament, ell era alt, d’un color de pell negre atzabeja i tenia un cabell molt fosc i generós.
Quan varen acabar d’arribar tots els seus companys de joc, es varen anar a sopar a casa d’en John, que vivia per la zona. En Mike aquell dia va beure una mica més de l’habitual i després d’estirar-se uns minuts al terra per refrescar-se, es va quedar dormit. La nit va ser molt divertida. Quan va finalitzar la vetllada i tots marxaven a casa seva, en John va despertar en Mike i li va oferir que es quedés a dormir, que li prepararia un llit. Ell es va negar i va dir que es quedava al terra, que no es trobava gaire bé.
Quan John es va aixecar, ell ja se n’havia anat, deixant-li un rastre de petjades al bany i una camisa completament tacada amb la que va poder deduir que havia passat més temps al bany que dormint.
I així va començar la seva història.
Van començar a veure’s algun cap de setmana, semblava que tenien moltes coses en comú. Quan John explicava o admirava alguna cosa, Mike semblava igualar o inclús superar la seva admiració.
Quan Mike va necessitar una feina, John li va aconseguir. Treballava en una empresa com a coordinador i les coses no li anaven gens malament. Jèssica, la parella d’en John també adorava al nou amic, i entre els tres varen forjar una bona relació. La seva amistat anava de cara.
De cop en John va començar a sentir-se més petit. Encara que no li va donar gaire importància i va seguir amb la seva vida.
Quan es van trobar amb un lloc de coordinador buit, John va parlar amb el seu superior i poc després el lloc el va ocupar en Mike.
En Mike anava guanyant pes poc a poc mentre que en John cada dia estava més prim.
En John era un addicte a la lectura i Mike no la suportava. Però després d’insistir-li, va aprendre a delectar-se amb un bon llibre. El mateix va passar amb la beguda. John no bevia grans quantitats, però li agradava gaudir d’aquells petits plaers així que també va començar a ensenyar-li les meravelles d’una copa de whisky de malta.
En John va començar a tenir pèrdues de pèl, i estranyat va pensar que seria l’estació de l’any. A tothom li cau el cabell a la tardor.
Poc a poc les coses es van estabilitzar i John va convèncer a en Mike perquè estudiés. Mike semblava no voler parar d’aprendre tot el que John li oferia.
Per cap d’any en John va organitzar una festa amb els seus amics més íntims i va convidar a la amiga més propera de Jessica, que es deia Laura. Quan es van conèixer Laura i Mike, van encaixar força bé. Així els quatre van començar a sortir plegats i no va passar massa temps abans de que acabaren iniciant una relació de parella.
Però els problemes varen arribar a John amb el nou any, quan la seva parella el va deixar i el seu superior va abandonar el lloc de treball. John va haver d’encarregar-se de portar l’oficina de la millor forma possible.
Però en John estava cada dia més pàl·lid, sabia que alguna cosa no anava bé. Seria la feina. Havia deixat de llegir a diari i les seves copes de whisky es varen reduir a una copa mensual en alguna festa d’aniversari. Feia temps que sortia amb les seves amistats i es limitava a treballar, menjar i dormir.
Una de les moltes nits que Mike es va quedar a dormir, i després d’haver begut massa aigua durant el sopar, en John va obrir els ulls amb la molèstia de tenir la bufeta inflada. Es va aixecar poc a poc i es va dirigir cap al bany. El que va veure el va deixar glaçat. Hi havia una espècie de projector davant de la seva habitació, però que en comptes d’il·luminar o mostrar una imatge semblava absorbir tot el que veia. No recordava haver vist mai res semblant, seria alguna broma estranya d’en Mike. Va anar al bany, va apartar l’aparell del passadís i es va estirar de nou.
Pel matí es va adonar que o bé el despertador no havia sonat o que s’havia dormit. Va mirar l’hora, les 9:30. Feia mitja hora que havia d’haver anat a treballar, però el seu cos pràcticament ni responia. Sort que en Mike era matinador i segur que havia arribat a temps. Es va aixecar després de lluitar contra la son i va veure que efectivament el seu amic ja no hi era. Havia recollit l’aparell i al pis només es sentia silenci. Quan va trucar a la feina, en Mike li va dir que no es preocupés, que vindria a veure’l quan sortís de la feina. Es va arraulir al sofà i es va tornar a quedar dormit.
Es va aixecar a les 16:00 de la tarda. Va anar cap al bany i va encendre l’aixeta. Va fregar-se exigentment la cara amb aigua i sabó intentant treure’s de sobre l’esgotament que l’acompanyava a tot arreu. El seu color de pell, fosc, atzabeja quasi negre, ara era pàl·lid groguenc. Alguna cosa no anava gens bé. Es va pesar i va veure que un any havia perdut quasi trenta quilos. Havia perdut tota la seva musculatura.
El timbre va sonar. Seria el seu amic, ell l’ajudaria. Va obrir la porta i va entrar un Mike somrient. Va avisar-lo de que avui no podia quedar-se a dormir, que havia de fer coses. En John va dir-li que no hi havia cap problema. En Mike ho feia tot més divertit. La tarda va passar i John es va oblidar per complet de les seves preocupacions.
Al dia següent no es trobava millor. Però no va fer falta trucar a la feina per avisar, el van trucar ells dient-li que l’havien despatxat. Havien trobat proves de malversació de fons a l’empresa, i tot apuntava a que ell era el culpable. A partir d’ara en Mike ocuparia el seu càrrec.
No va saber res d’ell en tot el dia, però quan el va trucar al dia següent li va dir que havia estat molt ocupat amb tots els problemes que havien sorgit. Va convidar-lo a passar uns dies a les afores, així podria descansar i oblidar-se de tot durant un temps. John va empaquetar les seves pertinències i va esperar a que en Mike l’anés a buscar amb cotxe.
L’habitació on dormia tenia una sola finestra que donava a un pati interior. No tenia grans vistes però al menys podia descansar. John va somriure al veure l’estrany projector que tant l’havia espantat just a sobre del seu llit. En Mike va assegurar que era per veure pel·lícules i que segurament s’hauria equivocat la nit que el va veure al passadís. Dit això en John es va oblidar completament del tema.
Ho van passar bé, al menys durant aquell primer dia, però en John cada cop estava més preocupat, havia perdut cinc quilos més i la seva pell era més blanca que el paper.
Va seguir amb en Mike dos mesos més fins que un bon dia es va oblidar d’aixecar-se. Es va oblidar de que en algun moment algú li havia posat un nom. Es va oblidar de que existia.
I aquell mateix dia, Mike va arribar de treballar, es va servir una copa de whisky de malta, va acabar les últimes línees del seu llibre favorit i va trucar a la seva parella. Es va fregar la cara exigentment amb aigua i sabó i quan va acabar, va somriure. La seva pell era fosca, atzabeja i el seu cabell negre i generós. Havia guanyat en alçada i musculatura.
Es va dirigir cap a l’habitació on John s’havia quedat adormit la nit anterior i després de retirar el cobrellit va descobrir que en John ja no era en John. En el seu lloc hi havia un mocador de paper. Va agafar-lo suaument i es va dirigir cap al despatx. I després de seure a la butaca i mirar el que en un altre moment havia estat en John, va esternudar, va utilitzar el mocador de paper i després d’arrugar-lo el va llençar a la paperera.
Espero que l’hàgiu gaudit i que sobretot mai us trobeu un Mike a les vostres vides.
Carles.
