Triangle

[Català]

Avui començaré un conte curt però no l’acabaré. Estic encara escribint-lo però és el dia ideal per començar a publicar-lo. Per a tu, mestre, company, pare i amic.

Triangle

I

Desperto assegut a l’andana. No conec a ningú per més que busco cares conegudes. L’estació sembla antiga, amb les petites canonades ofegant la poca natura del voltant. No tenim sostre sobre els nostres caps. Algunes persones semblen estar més confoses inclús que jo, però d’altres desprenen calma amb la mirada.

Ningú no s’impacienta pel retard del tren. De fet no veiem cap cartell amb els horaris establerts.

M’aixeco i m’intento situar. Recordo que tinc un bon sentit de l’orientació, així que potser puc entendre on sóc. Però la petita estació està completament desolada, envoltada per paisatge mort.

Deuen ser prop de les nou del matí ja que l’astre rei encara no s’ha coronat al bell mig del cel.

Llavors veig com alguns s’han anat adaptant a les circumstàncies i s’han atrevit a xerrar, d’altres han decidit esperar amb paciència algun esdeveniment i un parell que s’han allunyat cap al desèrtic horitzó, lluny de l’estació.

Considero que la millor opció és socialitzar una mica i conèixer els meus companys de viatge. Em dirigeixo amb pas ferm cap el grup que sembla més animat.

II

Diuen que només en un any les ferides tanquen. La Gran Caiguda compleix avui el seu primer aniversari. Però res no passa. No m’he despertat de forma diferent a cap altres dia. El cafè tenia el mateix sabor que ahir, i les llàgrimes rellisquen per la meva cara de la mateixa forma que ho han fet aquests últims mesos.

Potser ella sí que ha canviat. Potser avui és diferent; me la miro, un cop i un altre. L’observo amb ulls de pare, però no vull ser condescendent amb ella. S’ha portat molt millor del que m’esperava. Entendre-la és força senzill, de fet està feta de materials molt assequibles i té unes formes simples que l’únic que busquen és atraure al consumidor de butxaca petita. Però m’ha estat aguantant durant tot aquest temps, i només per això, ja em mereix respecte.

És una bona cadira. A ell li hauria agradat, n’estic segur. Potser sí que avui és un dia diferent a la resta.

Avui, i només potser, he avançat un pas endavant la meva vida. O potser només sigui la cadira.

III

El no-res m’envolta. N’estic acostumat, de fet, no recordo cap altre cosa que no sigui conduir aquest maleït tren. Busco el plaer en mirar a través de la finestra. El desert m’envolta.

Un cop vaig intentar comptar els grans de sorra que lluitaven per entrar a la cabina i aconseguien enganxar-se al vidre, però la velocitat sempre m’impedia obtenir una xifra exacte. És curiós com en les situacions més absurdes ens aferrem a coses més concretes.

Els mapes mai m’han servit de gaire cosa. Només m’indiquen uns punts clau de tota la regió Sense Nom. Puc distingir les petites estacions on recullo a la gent i la parada d’inici i final, però per més que intenti discernir el nom del desert o d’alguna petita regió, no arribo enlloc. De fet els Guardians m’han prohibit fer preguntes al respecte.

Els noms no son importants, i nosaltres, tampoc.

Els comandaments del taulell de control m’indiquen que ja estic arribant a la tercera parada. Començo a desaccelerar i observo la gent des de la llunyania.

Cada cop n’hi han més.

Continuarà.

Carles.

Esta entrada fue publicada en Prosa y Poesía y etiquetada , , , , , . Guarda el enlace permanente.

2 respuestas a Triangle

  1. Laureta dijo:

    Carles!!! No deixis mai d’escriure!!! Un petonarro ben fort!!!

  2. Carles dijo:

    Moltíssimes gràcies guapíssima!! Un petó!!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

*

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.