Saltar al contenido
Portada » Fos a Negre

Fos a Negre

[Català]

Aquí us deixo el primer conte curt, titulat «Fos a negre». Pròximament intentaré traduïr-lo al castellà. Espero que us agradi.

Fos a negre

Estava assegut a la terrassa mirant-se sorneguerament aquella dona. La seva pell tenia un to rosat que l’hipnotitzava. Tenia els cabells vermells i ondulats com el foc. Faccions dolces amb uns llavis que demanaven a crits una carícia. Un rostre quasi bé perfecte que culminava amb aquella mirada. Ell va decidir-se tot just quan ella va aixecar-se. Per un moment va pensar que era massa tard, que ella ja marxava cap al seu destí, lluny de la seva vida. Però no fou així. I aquella noia d’ulls blaus increïblement grans i absorbents va asseure’s al seu costat amb un somriure.

– Espero que no t’importi que m’assegui. Em dic Fàtima.

– No no, i es clar que no. Jo sóc en Xavier.

***

No hi havia forma humana de resistir-se a la temptació d’aixecar-se i seure junt a aquell home. Tenia una mirada misteriosa i temptadora alhora. Duia una americana que semblava anar-li un pel massa gran però que conjuntava amb l’aire de bohemi amb pell de directiu que emanava.  Anava ben afaitat, segurament estava a punt d’entrar a treballar. Llavors no li quedava gaire temps. Va aixecar-se i va dirigir-se cap a ell. Semblava com si ell hagués anat a fer el mateix gest. La Fàtima va somriure no tan sols per compensar la mirada amb sorpresa que ell li oferia. Somreia per haver estat ella la que es va apropar a ell. Estava encantada d’haver-se alçat abans que ell.

– Espero que no t’importi que m’assegui. Em dic Fàtima.

– No no, i es clar que no. Jo sóc en Xavier.

Fos a negre.


Semblaven dos adolescents jugant al joc de l’amor. Estaven asseguts a la mateixa terrassa des de feia ja hores. Papallones a l’estómac. Ja no necessitaven encetar cap tema de conversa, estaven en aquell món on només mirant-se ja es començaven a conèixer.

Fàtima no sabia quan podria durar aquella situació però no volia que s’acabés mai.

Fos a negre.

El soroll del motor va parar.

– Xavi, t’agrada la velocitat?

– Sempre i quan siguis tu la que condueix, no tinc problema.

El llit no va protestar quan aquells dos cossos van llançar-se al damunt. Ni quan hores més tard la Fàtima va aixecar-se per anar a buscar un cigarret.

– Saps que és el primer cop que faig una cosa així? No t’havia vist mai però és com si et conegués de sempre.

– Jo tampoc havia necessitat mai res tant com donar-te aquell  petó a la terrassa.

Fos a negre.


Semblava mentida que ella es vestís de blanc. Sempre havia pensat que no es casaria, que la vida moderna podria permetre viure en parella sense la necessitat de tenir un paper que confirmés que estimava aquell home. Però haver-lo conegut havia estat el millor que havia passat en tota la seva vida. Havia descobert l’amor.

***

En Xavier tremolava de nervis. No sabia ben bé per què però estaven casant-se en una caseta prop de Castelldefels, justament on ell havia passat aquells estius durant la seva infància. Era com un somni fet realitat.

Fos a negre.


El seu fill Joan se n’anava cap a la universitat mentre ella somreia. Havien estat feliços durant gairebé 22 anys i allò no s’esvaïa. En el cas d’ell no era diferent.

La radio estava encesa i La Vie en Rose d’Edith Piaf sonava. Era la seva cançó. Ell va entrar somrient i va alçar-la amb els braços. Li va donar un d’aquells petons que feien que tremolés la terra i van posar-se a ballar.

Fos a negre.


En Xavier anava repassant una a una les fotografies dels marcs del passadís. Moltes d’elles ja ni les recordava, però tenia la certesa que havien d’haver passat molt temps ençà. Somrient va agafar el diari i va anar a seure a la seva butaca.

Fàtima estava rentant-se les dents. Un cop van quedar ben netes va somriure davant del mirall i va confirmar que estaven brillants. Massa brillants per l’edat que tenia. Ja havia fet els 78 anys i tampoc no tenia ni una sola arruga. De fet encara tenia els cabells del mateix color que quan va conèixer en Xavier.

Alguna cosa no anava bé. Hauria d’haver envellit en tot aquell temps… Fàtima, per primer cop en 50 anys es va preocupar, i de cop, va obrir els ulls.

Fos a blanc.

En Xavier va fullejar les pàgines del diari i va decidir passar a les fulles de programació. Potser avui feien alguna d’aquelles pel·lícules antigues d’intel·lectuals que tant li agradaven. Va mirar el dia a la capçalera… Dilluns 27 de maig del 2009. El mateix dia que havia conegut la seva dona. Alguna cosa no anava bé. Va mirar el rellotge i de cop va caure de la butaca.

Fos a blanc.


Després d’obrir els ulls en Xavier va començar a sentir aquell sentiment de pèrdua. I va tornar a dutxar-se com cada dilluns per anar a treballar. No era habitual en ell, però aquell dia no anava gaire bé d’hora, així que va prendre’s un suc i va pensar que ja esmorzaria de camí a la feina. No podia creure que tot havia estat un somni.

***

Començava a estar convençuda que el seu subconscient estava jugant-li una mala passada. Estava mostrant-li només el que ella desitjava. Ja feia mesos que havia oblidat el que era observar la bellesa d’un home. El seu cap li estava transmetent una idea ben clara, espavila. I ara ella volia ser fidel al seu somni. Als seus objectius. Va dutxar-se i va sortir com una bala directe cap al bar a esmorzar. Per variar ja feia tard.

***

En Xavier ja començava a impacientar-se, el seu entrepà no arribava i semblava que el cambrer estigués torrant els grans de cafè, perquè ja feia més de mitja hora que l’havia demanat. De cop algú va seure a la cadira del costat seu. I abaixant el diari va poder veure aquella mirada que l’havia pertorbat durant tota la vida i una nit.

– Espero que no t’importi que m’assegui. Em dic Fàtima.

– Hola Fàtima, jo sóc en Xavier.

Fos a blanc.

Espero que n’hagueu disfrutat tant com jo escribint,

Carles.

10 comentarios en «Fos a Negre»

Deja una respuesta

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.